Doncs m’he presentat a un altre concurs literari. No he guanyat. No he quedat ni entre els deu primers. Sóc un fracassat literari? Pots deixar els teus comentaris de la història quan l’acabis.

Gràcies

 El meu amic Ramon

El meu amic Ramon, el recordo de fa anys. El meu amic Ramon s’ha mort i no mort de vell o malaltia si no enterrat per les misèries, les falses il·lusions. Muntat en un “cavall” desbocat, al costat de la casa dels difunts, va fer l’últim sospir. Recordo molt be en Ramon, un noi de front ample, cabells enrinxolats i mirada viva. Un cap poc moblat i una falsa valentia que el vestia la inconsciència.

—

Eren indescriptibles les sensacions que estava sentint. En Juanjo li va dir segons abans, tranquil no et farà mal; li clavà l’agulla i l’injectà tota l’heroïna. En pocs instants, totes les preocupacions van desaparèixer, tots els mals records van ser oblidats i tan sols va quedar un orgasme mental de profunda satisfacció sintètica. Com si algú estigués tocant les tecles del seu sistema nerviós, es van anar interpretant les partitures seductores del moment.

En Ramon estava copsat, ple de satisfacció. No importava el que l’havia dut aquella situació, doncs ja no existia. No importava les possibles conseqüències, doncs aquella sensació be s’ho valia. En aquells moments amb el cervell farcit “d’orxata”, l’únic que va poder pensar fou: ah, així que això es la felicitat.

Va estar així durant una llarga estona, era incapaç de controlar el temps perquè el temps tan sols esdevenia un eco en el passat. De mica en mica, l’heroïna va deixar de fer efecte i el sistema nerviós va tornar a ser el mateix a excepció d’ell mateix.

Els records van tornar, la tortura de l’existència, del fracàs familiar, del fracàs laboral, del fracàs amorós, de la incapacitat d’expressar amb claredat els sentiments. Tot, com una llosa de cementiri que en Ramon va carregar altre cop a l’esquena i que resava: “Aquí jau en Ramon, rei del fracàs, home fred i distant”.

S’havia fet molt tard, en Juanjo encara es trobava embadalit. Mentre l’esperava no podia deixar d’observar la cara d’aquest: amb la mirada perduda com de sant, la boca mig oberta i les dents corcades. Els llavis ressecs, recoberts per una comissura de baba blanca.

-          Jo he tingut aquesta cara? – Es va preguntar. I tocant-se els llavis amb els dits, va veure que tenia babaia.  

Els segons corrien molt rápidament, semblava que el temps robat pel narcòtic volgués ser recuperat. Una sensació estranya va recórrer el cos d’en Ramon i un formigueig es va accentuar a la front d’aquest.

Es mirà el braç. Encara tenia la màniga arremangada i veia la marca de la punxada. Després mirà el cel que ja començava a ser estrellat i tan sols va veure foscor. Va aixecar-se, es tragué 10 euros de la cartera i li posà a la butxaca de la jaqueta d’en Juanjo i se n’anà.

—

Es difícil imaginar una vida més trista que la seva. En Ramon vivia amb els seus pares i germans. Una mare que no veia més enllà de la seva intel·ligència. Una criada del castell, ponedora d’ous que alimentava quatre pollastres. Això es el que era.

Un dia en Ramon li va preguntar – Mare, a que hem vingut al món? – I ella li contestà, no més enllà del seu raonament – Els homes a treballar, menjar, dormir i cagar – Sentencià. I en Ramon se’n va anar amb més interrogants si més no.

Dels tres germans restants, un era tirat a la mala vida, “yonki” i camell, passava droga per poder costejar el seu consum. Era un home infeliç que estimava molt en Ramon. Li deien Ros. En més d’una ocasió, el germà gran li havia dit – Tu sobretot, quan siguis gran no siguis com jo. Tu has de ser en Ramon. – En Ros va morir anys més tard a la via del tren.

En Ramon compartia habitació amb en Josep, era una habitació molt depriment: quatre parets com quatre murs, vestides amb pòsters que feien de finestres. Una llum groga i esmorteïda provinent d’una bombeta de 40 wats i l’olor a ranci d’aquells matalassos més vells que la fam. Dos tauletes de nit, una per cada un eren la residencia de 36 corcs. El pòster estrella era un esquelet fumant on al peu d’aquest una frase resava: “Fumar adelgaza”.

A la dreta de l’entrada, un armari digne de l’Europa de la depressió oferia un espai íntim per la roba de cada germà. En aquella habitació en Ramon havia tingut nombroses converses amb en Josep, quan la foscor invitava a dormir però el rellotge biològic es resistia. Els temes preferits sempre van ser de tetes i culs; algun dia trobarien una “tia bona” que els rescataria de les trobades solitàries amb la “madame hand”.

A sota el llit, en Ramon guardava el seu tresor més preuat; una guitarra elèctrica que li va deixar en Toti, el segon germà, perquè se la guardés fins que tornés d’un viatge. En Toti ja feia quatre anys que havia marxat i la guitarra era el record que tenia en Ramon d’ell. Moltes nits la treia de la funda, se la mirava atentament i amb un drap de seda que tenia, li treia brillantor. De tant en quant intentava tocar una nota però no li sortia res més que el soroll vuit d’un joguet sense piles. Llavors es posava un casset dels Iron Maiden o Motorhead, heavy metal del bo i emulava els guitarristes pensant – Algun dia en sabré.

—

A l’endemà següent de la seva primera punxada, en Ramon es va llevar amb set. Devien ser les dotze del matí. Si es donava pressa encara podria passar per l’atur. Així doncs va anar cap a la cuina, es begué dos gots d’aigua i anà a vestir-se. – Llamps d’habitacions, aquí mai saps quan es de dia – Va pensar.

En Ramon es vestí i se n’anà caminant cap a l’oficina de l’INEM. Pel camí els pensaments de desig l’assetiaven – Ahir quin plaer que vaig sentir. Era un altre persona. En aquell moment hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. – Es tocà el braç amb la mà. – Tan sols una punxada i sóc un gran home, m’oblido de la merda de vida que porto; tan de bo fos sempre així. – Però ell sabia que allò tan sols era una ficció. Un parèntesis a la seva vida.

Es preguntava a si mateix molts de cops el per què de la seva situació i sobretot de la mala fortuna que havia tingut fins llavors. Per què ell no podia tenir un cop de sort a la vida, per què no podien presentar-se oportunitats de veritat. – Algun dia… – Es va dir a si mateix – Potser  en una altra vida – Una altra vida, una nova oportunitat – Ara, una vida sense sortida – i continuà caminant.

-         Bon dia senyor. Cinc minuts més tard i avui no fitxa. – Va dir la funcionaria sense mirar-li als ulls.

-         Hola, hi ha alguna cosa per mi? – Va preguntar amb total indiferència, com aquell que ha preguntat cent cops i cent cops ha obtingut la mateixa resposta.

La funcionaria va aixecar la vista i mirant-lo als ulls li digué:

-         Hi ha una vacant de treball.

-         Si? Digui… – Estava realment nerviós. No podia ser, una feina. Impossible, havia de ser una broma.

-         Be, d’escombriaire. Amb el camió de les deixalles. De 10 a 6 del matí, de dimecres a diumenge. Nou cents euros.

-         Què?!! – Respongué amb celeritat. – Però tu de que vas tia. Tinc pinta de penjat, em veus a mi recollint la teva carronya. De que vas “pava”?!!.

La dona se’l mirà estupefacta. Li estava oferint una feina estable, un sou raonable per una persona sense estudis com era ell i tan sols rebia aquell espectacle. En Ramon estava enfurismat, agafà la tarja de l’INEM, l’estripà davant de la dona i la llançà sobre la taula.

-         Que treballi la tarja. – I sortí corrents.

Va córrer tot el que va poder, fins que es va quedar sense esma.  A l’arribar a la platja va seure sobre la sorra. Era un dia solejat i el mar reflectia els rajos de sol com guspires de foc, però ell tan sols va veure com les onades trencaven, com l’escuma d’aquestes li recordava a la baba d’en Juanjo i la seva cara de sant en èxtasis. L’únic que tenia al cap era tornar a l’estat de felicitat que va sentir el dia abans per la tarda. Volia tornar a punxar-se, volia tornar a sentir-se especial. Amb l’únic esforç de flexionar el dit per impulsar el “cavall” al seu interior amb una agulla, tornaria a ser aquell gran home que sempre havia somiat ser. Realment era el que desitjava; no tenia ganes de lluitar per una feina que ell no considerava del seu estatus. Ara que havia descobert l’accés a un món on ell era únic, viuria per ser el rei dels seus somnis als seus somnis. Seduït pels cants de sirena, s’aixecà i anà a buscar en Juanjo.

-         Què passa Juanjo. Ahir es va fer tard, no vaig poder esperar més i vaig marxar – Va dir en Ramon.

-         Tranqui Ra. Ja vaig veure que em vas posar 10 euros a la butxaca. Té, el primer “xute” es un regal – I li tornà els 10 euros.

-         Bueno, jo et venia a veure per saber … be, ja saps per si podem repetir-ho – Va dir tímidament.

-         Coi, però si et vas punxar ahir tio. Ets un cas com un cabàs. No se si serà bo per tu, en tant poc temps…

-         Mira, m’és igual. En tens o vaig a buscar un altre camell – Va dir posant-se seriós.

-         Ei tranqui Ra. Jo t’ho dic per la teva salut, quant més triguis en punxar-te més durarà la pólvora. – Va replicar en Juanjo, donant-li un consell – Té, són 10 euros - I li donà una paperina.

-         Merci “tio”, es que avui he tingut un mal dia. Em puc punxar a casa teva?

-         Clar, passa. On millor que a casa d’un amic. – I el va fer passar.

—

El meu amic Ramon i jo havíem estat molt bons amics a la pubertat. Recordo amb nostàlgia, aquell dia que em va ensenyar a anar amb xanques o quan fèiem les nostres incursions a l’abocador municipal a buscar peces de bicicleta. Llavors d’ençà, les nostres vides es van separar i no ens vàrem tornar a retrobar fins anys després, quan els dos ja ens trobàvem a les acaballes de l’adolescència.

Va ser un encontre molt estrany. Xocant. Anava caminant per la vorera quan el vaig veure venir cap a mi. Caminava sense rumb, com deixa’t anar per la direcció que bufava el fent. Em vaig quedar garratibat. Quan em va veure, ja palplantat davant meu el vaig mirar als ulls. Per uns instants cap dels dos va dir res. Estava molt calb, tenia bosses als ulls i crostes a la cara. – SIDA? – Vaig pensar. Però res importava. Aquell ja no era en Ramon, aquell era un esclau que l’únic impuls que tenia per viure era el instint de supervivència que té l’esser humà arrelat dins seu.

Tan sols vaig poder articular – Hola Ramon … –  Amb el que ell em va contestar – Algun dia et mataré – i va continuar caminant, sense esperar resposta.

En aquells segons que va durar el nostre encontre, una sensació de pena va recórrer el meu cos, els records de la meva amistat amb ell em van fuetejar els sentiments i em vaig odiar a mi mateix per no haver fet res per evitar l’estat d’en Ramon. Llavors vaig comprendre les seves paraules: la mateixa impotència que vaig sentir per no poder canviar la situació, la portava arrossegant dins seu permanentment  i aquesta com un tambor sonant per tota la vall de la subconsciència li anava dient: Ja es massa tard, ja es massa tard. Segurament odiava a tot el mon i si s’hagués creuat amb en Toti també li hauria dit el mateix. Tot el que ell estimava no hi era i és per això que es detestava a si mateix.

—

Ja havia arribat un punt que l’heroïna no li feia ni fred ni calor. Des de la primera vegada va tenir que anar augmentant la dosis punxada rere punxada per obtenir el mateix plaer. Amb el que al principi era una dosis de delit, ara era una dosis de manteniment per evitar el mono. El pitjor de tot es que ja no recordava l’últim cop que es va sentir el rei dels seus somnis. Ara, quan es punxava era per no sentir dolor i això li causava un profund malestar i ansietat.

-         El que donaria per tornar a sentir la felicitat – Va pensar. I de fet, per ell, ja poc sentit tenia la seva vida si no podia saciar-se.

Amb el poc de raonament lúcid que li quedava, va decidir posar fi a tot. Per això va tenir que robar el triple aquell dia: va repassar el raspall de l’església, va repassar les propines de la terrassa d’un bar durant dues hores i finalment va robar un “ràdiocd” i el va mal vendre al prestamista del poble. Amb això va reunir el suficient per comprar les dosis necessàries per tornar a estar amb els núvols, però el preu que hauria de pagar a canvi no li permetria tornar a vagar pel món.

Va pensar en un lloc ben tranquil. El més tranquil del poble i no va trobar un indret més idoni que el camp que es trobava darrera al cementiri. Al arribar, ja era fosc. La zona es trobava poc il·luminada i era molt silenciosa. S’assegué repenjant-se amb el mur del cementiri i es punxà la vena per última vegada: Llavors mirà el cel i veié les estrelles. Es fixà amb la que més brillava de totes: era grossa, groga; segur que era un sol en un altre lloc del univers. Segur que aquell sol tenia una terra, amb prats, mars i oceans, muntanyes i valls,  Una terra de noves oportunitats, on ell podria tornar a néixer i convertir-se en una estrella del heavy metal, on sabria tocar la guitarra i on la gent que s’equivoca tindria una segona oportunitat. Respirà profundament i al exhalar l’aire, notà com va començar a volar. Mirà cap a baix i com que era de nit no veié res, llavors mirà altre cop cap al cel i com que era estrellat i ple de senyals va decidir marxar cap a l’estrella dels seus somnis; ven lluny d’aquí, ven lluny dels seus records.

—

No hi havia cap altre sortida? Un porro va obrir en canal la teva set, la teva fam. Aquell vòrtex que t’ha arrossegat a la mala vida: Les males companyies Ramon, la ganduleria; no has entès el concepte. Una ànima pura que corrompuda per la vida fàcil s’ha vist abocada al fracàs, no només teu com a persona si no de la teva família, els teus amics, la societat de consum… Ramon, Ramon com un gos has caminat per la vida, de llaç en llaç, pidolant bons moments, ja res importa perquè ja no pateixes. Espero amic meu que la teva desgraciada vida, podrida i corcada per les maleïdes drogues, serveixi algú altre per entendre el concepte de la vida. Adéu Ramon, adéu amic meu.