El jugador

Pensava que ja ho havia vist tot, però m’equivocava. La veritat és que vaig al·lucinar i molt ahir, perquè el que vaig veure no m’ho esperava. Ahir vaig anar a fer un torneig de pòquer al casino i en el primer descans vaig anar a donar una volta per les instal·lacions a veure que feia la gent. Amb això que a la ruleta russa hi havia tota una munió de gent, que passa? que fan? regalaran alguna cosa? No, hi havia un home jugant amb bitllets de 500€ a cada volta de ruleta. Venga! vamos el diecisete joder! diecisiete! diecisiete! cridava el manso. Mierda! dame otro! i amb això que treia de la butxaca un feix de bitllets liles i vinga un altre. Cámbiame! vamos otro! diecisete joder! No podia ser que fes això… estava cremant els diners? Qui era aquell home? No anava sol. Al seu costat l’acompanyaven dos homes més, però se’ls veia molt tranquils com si això fos el normal. Vaig tornar al torneig, ens cridaven per reprendre’l.

Mentre tornava al meu tun-tun de cartes, em vaig quedar pensatiu. Un altre dia que em vaig deixar caure pel casino, vaig veure un francès cremant bitllets de 200€, volta rere volta de ruleta. A la dreta tenia a la seva dona xiuxiueixant a la orella que ja n’hi havia prou, però l’home feia com si aquesta fos invisible, amb la mirada fixada a la taula , continuava en els seus tretze; no semblava que li importés ni la dona ni perdre aquells diners. Va estar una hora més i va marxar. Un altre cop, vaig veure un altre que feia el mateix amb bitllets de 50, partida rere partida. Aquest si que se’l veia més apurat, amb jaqueta de mercat, ulleres metàl·liques, un pel d’aspecte descuidat i mirada perduda en un fons buit, en una foscor sense llum; aquí va la pensió… vaig pensar, cremada com un fòsfor.

De seguit vam tornar a fer un descans, als tornejos fan descansos molt sovint perquè hi ha gent que ho vol així, alguns van a fumar, uns altres a fer-se uns blackjacks i després estem la resta que anem a mirar què fa la gent. De ben cert que el casino té la seva fauna particular.

I amb això que la munió de gent encara no s’havia dissolt… una hora després el senyor, o ja havíem de dir-li el jugador, encara estava allà, buscant donar-li a la diana. Aquest cop el personatge s’havia extremat més, a la seva dreta tenia una ampolla de xampany (cava no, eh?) que es mantenia fresca en un posa ampolles amb gel. Amb la copa a la ma cridava números sense sentit: el once!! no, el 27! toma ponme esto donde tu quieras! mentre li tirava un grapat de fitxes de 50€ al crupier.

Qui collongs és aquest tiu? Porta aquí més d’una hora cremant bitllets de 500€, té un tiu a la seva esquerra que l’acompanya amb una cara de pau immensa que ni s’immuta. Em preguntava a mi mateix. La meva mandíbula va començar a fluixejar i la boca se’m va quedar estúpidament oberta. Al mirar al meu voltant per mirar la cara de les persones, hi havia de tot… alguns s’ho miraven divertits, com si els hi fes molta gràcia. Altres s’ho miraven indignats, com si allò fos un sacrilegi… però tots estàvem allà, com voyeurs mirant l’espectacle a través de l’espiera (mirilla) de la curiositat. Altres estaven també jugant, amb les seves fitxes de 2,5. Un vellet de potser 80 o 90 anys, del tamany d’un nen de dotze anys, calb amb cabells blancs com la neu que sortien per sota la línia de l’orella, se’l veia tot nerviós per veure on posava les seves fitxes, en portava 3 o 4.

A cada hora que passava el jugador encara va anar a més, suposo que per l’excitació i l’alcohol. Es va posar a parlar en Italià mentre repartia fitxes, es va pujar a la taula d’un sol vot quan va sortir un número on havia posat calers.

Ese hombre me mira mal! senyalant amb el dit en la meva direcció. Em vaig girar i era el cap de seguretat del casino. Boníssim.

Aleshores ja m’havia assabentat que era un home de negocis important, que tenia discoteques i altres negocis i qui l’acompanyava era el seu comptable.  Un altre em va donar més pistes del personatge, sí… cada cop que li porta una copa el cambrer, li dona 150€ de propina.

Per aquelles hores, al vellet ja l’havia fitxat i el tenia al seu costat com si fos una mascota. Toma! juega! I li va donar 10 fitxes de 50€ i ai el vell com li anaven els ulls. Bueno, yo no… no puedo… el comptable li deia, juegue hombre que no pasa nada… una dona li deia al vell, cójalo yo le digo donde poner las fitxas…

A la taula de l’esquerra hi jugava un solitari. Un home vestit amb roba senzilla, el cabell greixós, els llavis movent-se lleugerament dient-se coses a sí mateix. Jugant amb les seves fitxes i agafades amb una ma com si fos un gran tresor. Tremolant cada cop que posava una fitxa. Goita, ha mullat dos vegades: alegria! I a l’altre cantó el desgavell. Uns apostant com si hi anés la vida i l’altre jugant, realment jugant com si fós un joc de tauler.

Déjame en paz con el champany, buaeheaha… va espetar el jugador a un altre cambrer que li preguntava si volia un altre copa… o volia dir, regalar un altre propina.

Ja de nit, em van eliminar del torneig i el joc ja es va acabar per mi i allà vaig deixar a la resta de persones que encara lluitaven per una plaça amb premi, al jugador i al seu seguici de vouyers encuriosits.

Quan sortia per la porta em vaig girar i ho vaig mirar per darrera vegada i ja tornant cap el cotxe  em vaig fer la reflexió sobre el que podria haver portat aquell home a allò:

Sóc un home que ho ha guanyat tot en la vida, tinc negocis d’èxit, propietats, i ingresso més diners dels que podré gastar abans que em mori, però mira’m aquí amb 70 anys havent viscut com un garrepa, estalviant tot el que he pogut per fer créixer el meu imperi. Dedicant més hores als negocis que a les persones que els hi he pogut importar en algun moment de la meva vida (la meva primera dona, les meves exdones, els meus fills, amics sincers, …). I mira’m ara, amb una malaltia terminal; els metges m’han donat tres mesos de vida, sis si lluito contra la malaltia. Però jo ja estic cansat, cansat de lluitar per aixecar un imperi que no em podré endur allà on vagi. Em sento com un faraó sense piràmide, sense orfeó on enterrar els meus tresors. Però saps què? Més igual tot, vaig a divertir-me, a fer allò que no hauria fet mai. Vaig a alliberar-me de les cadenes de la cobdícia. Sóc un home amb sort? Potser alguns pensaran que sí després de tots aquests negocis profitosos. Jo? No ho sé però ho comprovaré. On està el meu disset!!

O també podria ser que blanqueges els diners.

Qui sap? I tu, què penses?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *