Navegant he vist un interessant article sobre les estratègies de manipulació. L’article encara que ja te els seus anys és 100% aplicable a la nostra societat actual. En la majoria dels punts, no puc estar més d’acord.
Em quedo amb el punt 7. Mantenir al poble en la ignorància i la idiotesa, sobretot per la classe política catalana que des de la restauració de la democràcia es mantenen en aquest estat de manera permanent.
Per la classe política espanyola, es saben la lliçó de memòria ja que apliquen cada punt al peu de la lletra. Ens tenen ben controlats aquesta gent.
ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ
Les estratègies i les tècniques dels Amos del Món per a la manipulació de l’opinió publica i de la societat…
Un article de Laurent Courau, podeu trobar l’original a la seva web.
1. L‘estratègia de la distracció
El element primordial del control social, és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i de les mutacions decidides per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació contínua de distraccions i d’informacions insignificants.
L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic d’interessar-se en coneixements essencials, de l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i de la cibernètica.
“Mantenir l’atenció del públic distret, lluny dels veritables problemes socials, captiu per temes sense importància real. Mantenir el públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per a pensar; de tornada a la granja amb els altres animals.” (cita del text “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”)
2. Crear problemes, després oferir solucions
Aquest mètode és també denominat “problema-reacció-solució”. Es crea primer un problema, una “situació” prevista per a suscitar una certa reacció del públic, a fi que aquest sigui el demandant de mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, a fi que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat o policíaques en detriment de la llibertat. O també: crear una crisi *econòmica per a fer acceptar com un mal necessari la reculada de drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. La estratègia de la degradació
Per a fer acceptar una mesura inacceptable, és suficient aplicar-la progressivament, en “degradat”, sobre una durada de 10 anys. És d’aquesta manera que les condicions socioeconòmiqes radicalment noves han estat imposades dels anys 1980 a 1990. Atur massiu, precarietat, flexibilitat, deslocalitzacions, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si haguessin estat aplicats bruscament.
4. L‘estratègia del diferit
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és de presentar-la com “dolorosa però necessària”, obtenint l’acord del poble en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer perquè l’esforç no és desplegat immediatament. De seguida perquè el poble, la gent, té sempre tendència a esperar ingènuament que “tot anirà millor a l’endemà” i que el sacrifici demandat podrà ser evitat. En fi, això deixa mes temps a la gent per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-lo amb resignació quan arribi el moment.
Exemple recent: La implantació de l’Euro i la perduda de sobirania monetària i econòmica han estat acceptats pels països Europeus en 1994-1995 per a una aplicació en el 2001. Altre exemple: els acords multilaterals del ALCA (o FTAA) que els Estats Units han imposat en el 2001 als països de tot el continent americà (Centre i Sudamérica) a pesar de les seves reticències, concedint una aplicació i vigència diferida pel 2005
5. Dirigir-se al públic com a nens de baixa edat
La majoria dels espots de publicitat dirigida al gran públic utilitza un discurs, arguments, personatges, i un to particularment infantil, moltes vegades pròxim al feble, com si l’espectador fora un nen petit o un deficient mental. Quant més s’intenti buscar enganyar a l’espectador o oient, més es tendeix a adoptar un to infantilizant.
Per què?
Si es dirigeix a una persona com si tingués l’edat de 12 anys, llavors, en raó de la suggestibilitat, ella tindrà amb certa probabilitat una resposta o reacció també desproveïda de sentit crític igual que una persona de 12 anys.” (cf. “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”)
6. Utilitzar l’aspecte emocional més que a la reflexió
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per a fer curt circuit a l’anàlisi racional, i per tant al sentit critico dels individus. A més, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o inserir idees, desitjos, pors o temors, pulsions, o induir comportaments…
7. Mantenir al poble en la ignorància i la idiotesa
Fer que la gent sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud.
“La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra o mediocre possible, de manera que la bretxa de la ignorància que aïlla les classes inferiors de les classes socials superiors sigui i romanguin incomprensible per a les classes socials inferiors.” (cf. “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”)
8. Promoure entre la gent a complaure’s en la mediocritat
Promoure entre la gent a trobar “*cool” (ser divertit, guai…) el fet de ser estúpid, vulgar i inculte… (us sona en Pozí)
9. Reemplaçar la revolta per la culpabilitat
Fer creure a la persona que tan sols ell és responsable de la seva desgràcia, a causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en comptes de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, la persona s’autodevalua i s’inculpa, el que genera un estat depressiu del com un dels seus efectes és la inhibició de l’acció. I sense acció, no hi ha revolució!…
10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen
En el transcurs dels últims 50 anys, els avanços accelerats de la ciència han generat una bretxa creixent entre els coneixements del públic i aquelles posseïdes i utilitzades per les elits dirigents. Gràcies a la biologia, la neurobiologia, i la psicologia aplicada, el “sistema” ha assolit a un coneixement avançat del ser humà, alhora físicament i psicològicament. El sistema ha arribat a conèixer millor les persones del que elles mateixes es coneixen de si. Això significa que en la majoria dels casos, el sistema posseeix un més gran control i un més gran poder sobre els individus que els individus d’ells-mateixos.