Sovint, la gent quan parla del turisme se li omple la boca sobre els grans beneficis d’aquest. Sovint, parlem del turisme com un dels grans salvadors de la nostra economia. Poques vegades raonem si el que rebem per servir als turistes i ensenyar el nostre país es just.
Els últims quatre dies hem fet una sortida a la provincia de Lleida i les seves contrades. Hem arribat fins a la Vall d’Aran i hem visitat el parc nacional d’Aigües Tortes i Sant Maurici.
Un dels fets que m’ha fet pensar en la desconstrucció cultural que provoca el turisme es el següent cas:
Arribem a Espot, un dels pobles més turístics dels pirineus, ja que és l’enllaç principal a l’entrada del parc. Entrem a una pensió preguntant per habitacions lliures:
- Bon dia. - Dic jo.
- Bon dia, en que puedo servir-les? - Contesta el responsable amablement.
- Doncs miri, jo voldria una habitació.- Insiteixo contestant en català.
- Ah, doncs miri en tenim de lliures… - Ja canviant al català
Què extrany, vaig pensar. Amb això que vam anar a dormir per l’endemà llevar-nos aviat i pujar fins al llac de Sant Maurici. Al arribar al servei de taxis, que son uns 4×4 que només ells et poden pujar fins a dalt del parc (un altre manera de viure del turisme), ens va servir un home que tota l’estona parlava en castellà, però amb un accentarro a català de poble d’aquells que fan escola. Paguem i ens assignen un taxista que ens comença a parlar sobre les normes del parc i altres; en castellà, per suposat. Llavors altre cop, després de fer un parell de preguntes en català, l’home i va canviar al seu idioma.
Arribem al parc, i passem per la caserna d’informació. Ja de primeres li ferem una pregunta a la guardia i be, ens va contestar amb el nostre idioma. Però ai las, hi havien uns turistes argentins que la conversa va anar mes o menys així:
- Hola, buenas. Tienen libros del parque? - Pregunta l’argentí.
- Sí, claro. Muchos… - Contesta la noia de la caseta d’info.
- Ya claro, pero SOLO están en catalán - Sense deixar acabar la noia.
- No hombre, mire también hay en castellano…
Estavem al peu del llac, mirant uns peixitus. Al nostre costat hi havien uns altres catalans amb uns nens que s’estaven mullant els peus. Aquesta mateixa noia va anar a informar que no es podia banyar ningú al llac, en castellà.
Coi, llavors ho vaig entendre. Aquesta gent es passen el dia atentent gent de totes parts. I ja directament han optat pel castellà com a llengua vehicular a la feina. Aquest mateix fet, ha passat durant molts d’anys a la costa, que van ser els primers pobles colonitzats per turistes en mesos de calor. Mica en mica, les poblacions que vivien pel turisme van anar adaptant la seva fisonomia, el seu caracter i abandonant una part de les seves arrels.
He visitat molts de pobles turístics de Catalunya i molt pocs els puc reconeixer com pobles amb identitat catalana. He visitat països molt turístics i he vist el mateix patró en aquells que portaven molts d’anys vivint d’aquest.
El turisme, en la seva conducta és desagraït. El turisme es com la prostitució, vens una part del teu cos (el teu país) i de la teva conducta (la teva cultura) a canvi d’unes monedes. El turista pensarà, que paga i paga be, llavors exigirà - He que m’has llogat una part del teu temps i del teu país, doncs calla i serveix. Però serveix com jo ho dessitjo no sigui que mai més torni. - Heus aquí la desconstrucció cultural.
Jo sóc Català. Tinc una cultura pròpia que marca una part dels trets de la meva personalitat. Aquesta cultura, serveix a la vegada per sentir-me a prop d’altres persones i poder compartir experiencies i convivències, que amb el temps marcarà de nou una modificació en la meva conducta i els meus actes. Al igual que penso que la meva familia és important i que actuo en benefici d’aquesta, també pensaré en que el meu país i la meva cultura també ho son i actuaré també en benefici no només meu, sino també de tots els catalans que compartim els mateixos trets d’identitat. La destrucció de la identitat d’un poble, no tan sols comporta el canvi d’idioma o d’habits; la descontrucció de la cultura es el trencament de la columna vertebral d’una societat que treballa amb l’objectiu del benefici global de totes les persones que la composen.
El ciutadà de peu, es tremendament depenent dels organs de poder d’un país: polítics i empresaris.
Si aquests no tenen el pensament de pertanyer a un mateix grup social, tan sols pensaran en omplir-se les butxaques i als demés que els donin pel sac.
Pensem. Pensem i actuem.