Estava assegut a una còmode butaca reclinable, escoltant una bellíssima simfonia de Mozart. Amb els ulls clucs podia sentir amb mes força les dolces notes del benamat Amadeus, geni i figura.

Podria haver triat qualsevol altre autor, però era aquest el que mes pau li transmetia. Ho havia provat amb altres, com Handle, Bach, Vivaldi, Beethoven, etc, però cap podia transmetre-li el mateix sentiment que sí feia Mozart.

I deu ni do com s’esperava de poder sentir res nou d’aquell autor, coneixia totes les seves obres, les coneixia i les havia sentit desenes de vegades i això eliminava el component sorpresa de degustar per primera vegada una obra mestra que crea sensacions totalment disperses i novedoses.

Després de consumar l’acte que el transformava en bestia, no podia reprimir escoltar les benaurades notes que el tornaven al món real.

Edelfí era un assassí que poseia una sensibilitat fora del comú, una mirada colpidora y insisiva que podía malmetre l’ànima mes forta i destruir la mes feble. Una mirada d’expressió freda i distant, que glassava aquell qui gossava presentar-li batalla.

Edelfi, l’home de pell fina, d’ungles de manicura, de mans de pianista, home destre amb el bisturí.

Llengua enverinada i mentidera, engany brutal per la seva presa, era Edelfi un home versat en la paraula y retòrica constant, com si de poesia es tractes. Podría enganyar al mateix Sant Pere. Un home que nascut de la mentida: s’ha mare una bruixa casada i perversa, obsessa de desig, assedegada de passió. Edelfi, l’home dels 100 posibles pares, però només un de veritat i totalment enganyat. Un home crescut entre la mentida: el seu pare un mentider patològic, un polític fantàstic, la seva avia una boja de la segona guerra civil, que de tant passada de voltes que anava es creia les seves pròpies mentides. I llavors d’on si no, heretada, tindria aquesta virtut d’assassí.

Quin es el color preferit de l’Edelfi? El color de l’amor, la passió i el xiuxiueig dels canaris, de l’ombra blanca, del reflex del blau cel, del blau marí, del fons del mar, del tresor de l’or, de l’or del Deu que ha engendrat la voluntat del qui la creu inquebrantable. I doncs encara no sabeu quin es el color preferit de l’Edelfi? Si mes no segur que l’haureu vist en algún lloc del mon.

Pot ser podria haver creat la seva pròpia escola, per ensenyar a com realitzar una obra mestra d’una mort; però Edelfi es un home que conviu amb la soletat, que i conviu de dia i de nit. I en part si veu apressat per ella, que es gelosa i no el deixa marxar. Si algú se li acosta, ja en farà via ella de parlar seriosament amb l’Edelfi, i doncs! Que s’ha pensat que podrà anar amb qui vulgui? Que podrà fer vida normal? Es Edelfi un home sol i no perquè ell ho així triat així. Però aquests son els designis de la seva estimada soledat.

Es Edelfi un home de moltes virtuts. Ja que disposa de molt de temps lliure, ja que te una vida social de tants petites dimensions, sempre es pot dedicar a cultivar parts de les seva persona que altres persones descuiden pel tems dels temps. I doncs, home culte àvid de literatura, home sa, àvid de bones condicions aeròbiques, home que pot dir amb orgull que llarga serà l’historia que el recordarà pels seus pensaments aniquilants de la voluntat humana, l’historia del seu pensament tan sols retratada pels seus records amb paraules pronunciades en veu alta i projectades al vent.